Com unim allò que la indústria separa?

La compatibilitat o incompatibilitat entre sistemes, productes o tecnologies també es dissenya. Els estàndards poden aixecar murs, però també obrir la col·laboració.

El disseny produeix i reprodueix estàndards, és a dir, patrons d’ús, funcionament i compatibilitat entre diferents marques, sistemes o productes. Alguns d’aquests estàndards basteixen ponts perquè diferents formats puguin funcionar entre ells, mentre altres busquen tot el contrari: generar barreres. En són un exemple els carregadors dels mòbils Android i Apple, que no són compatibles entre si. Aquestes incompatibilitats generades per endavant busquen incloure o excloure mercats i usuaris. És en aquest punt on la política del disseny es fa més evident.

En contraposició a això i a les lleis que restringeixen la propietat intel·lectual, els moviments de cultura lliure i autocreació (DIY) aprofiten la facilitat amb la qual circulen, es copien i modifiquen arxius digitals per tal de fomentar una intel·ligència col·lectiva que repensi i reconstrueixi positivament allò que ens envolta.

Totes les cultures consumim igual?

En productes d’abast global el disseny fa una mateixa proposta per a usuaris molt diferents. Aquests, eventualment, han d’adaptar els seus usos a les seves pròpies necessitats.

El disseny d’eines implica una sèrie de preconcepcions sobre la seva forma d’ús i/o les seves funcions, i per tant, en ell van implícits una sèrie de valors i formes d’entendre l’ésser humà, la feina, les relacions o la creativitat. Dit d’una altra manera, un disseny mai no serà neutral. Els usos que es projecten en un objecte poden considerar-se un guió sobre la forma en què serà utilitzat, i, malgrat això, l’ús que se li donarà dependrà de cada usuari.

El disseny és, doncs, un camp de negociació, quan no de batalla, entre empreses, possibilitats tècniques, desitjos, interessos o ideologies, i és manifest que els límits d’ús d’un objecte o servei són flexibles, més enllà de la voluntat del dissenyador.

Podem dissenyar allò que no es veu?

En una realitat que evoluciona i canvia ràpidament, la ciència i el disseny estan cridats a entendre’s i, fins i tot, convergir.

Tradicionalment, disciplines com les arts, les ciències naturals, el disseny o les ciències socials han estat percebudes com si pertanyessin a àmbits separats. La ciència i el disseny tenen diferents objectius, pràctiques i metodologies d’investigació. D’una banda, la ciència és capaç de generar coneixement rigorós i significatiu. De l’altra, el disseny procura modificar el món al seu voltant.

Creant espais de trobada entre disciplines, la ciència pot ajudar el disseny a trobar nous marcs d’interpretació, i el disseny, en tant que eina aplicada capaç d’intervenir i traduir diferents formes de coneixement i pràctica, pot generar formes positives d’entendre i intervenir en la realitat. Disseny i ciència poden convergir pel benestar de les persones.

Pot el disseny plantejar reptes morals?

Tecnologies immersives com la realitat virtual creen espais on ficció i realitat es confonen. Aquest és un espai que el disseny pot aprofitar per explorar situacions que encara no han succeït.

Al Quixot, Cervantes explorava la idea que la ficció podia fer embogir una persona. Més de quatre-cents anys després, internet i els videojocs, entre altres mitjans, continuen desafiant els límits entre ficció i realitat.

La membrana que separa allò que es considera real del que es considera fantasia s’ha tractat d’enderrocar al llarg de la història, i els avenços recents en realitat virtual han donat un cop contundent a aquesta separació. El poder que té aquesta tecnologia per la seva capacitat d’immersió a l’hora de generar realitats alternatives es converteix en un espai fèrtil per experimentar amb nous límits de comportament que no responen necessàriament a les restriccions del món real ni a les lleis (físiques, relacionals, penals) que aquest ens imposa.

D’on vénen les coses?

Els objectes i productes que ens envolten tenen una història. El disseny, com a espai de recerca, pot ser un àmbit per reconstruir-la.

Els serveis i productes que consumim dia a dia estan formats per multitud d’elements i, fins que no arriben a nosaltres passen per diversos processos. Generalment resulta molt difícil, si no impossible, resseguir la seva traçabilitat, en part per l’opacitat dels propis processos però també per l’enorme complexitat que comporta qualsevol producte de consum massiu.

De la mateixa manera que la ciència forense és un instrument per resoldre crims reconstruint la seva història a través d’indicis materials, el disseny pot, més enllà de produir objectes i conduir processos, funcionar com a espai de recerca per entendre com estan fetes les coses, fent visible la realitat oculta en els propis objectes o esbrinant per a què s’utilitzen els recursos del nostre planeta.

D’aquesta manera, el disseny pot posar-se al servei de la transparència en processos relacionats amb la indústria i ajudar-nos a entendre millor d’on ve allò que consumim.

Volen les marques adaptar-se a nous models de negoci?

En l’era de la informació, les persones busquem una oferta cada vegada més adaptada a les nostres necessitats. La indústria 4.0, gràcies a les noves tecnologies, és capaç de fer-la realitat.

La producció en massa que va sorgir de la revolució industrial al segle XIX proposava una sèrie limitada de productes. En les dues últimes dècades del segle XX, el mercat ha anat exigint una major personalització dels productes d’acord amb els diferents sectors de la població. En l’era d’internet i la recomanació personalitzada apareix l’economia on demand,on cadascú busca satisfer preferències de consum cada vegada més concretes.

Com a resposta a aquest context de demanda superespecialitzada, i gràcies a les capacitats tècniques de la impressió 3D o a l’automatització de processos d’organització, producció i distribució, neix la Quarta Revolució Industrial o Indústria 4.0, que porta a la producció industrial les necessitats culturals i de consum que han aparegut en el món digital.

Com alimentarem 10.000 milions de persones?

El sistema d’alimentació actual és altament contaminant. El disseny pot ajudar a que el seu impacte sigui menor mentre en millora la seva qualitat.

La crisi ecològica que vivim està generant una presa de consciència en diversos actors de la cadena productiva alimentària. Amb la intenció de reduir l’impacte ambiental alhora que s’augmenta l’eficiència, aquests actors experimenten amb alternatives a l’ús de pesticides, a l’agricultura intensiva, la crueltat cap als animals o al fet que el lloc de producció i el de consum dels aliments estiguin separats per milers de quilòmetres.

En aquest àmbit, biologia, agricultura, ramaderia, transport, enginyeria o comunicació s’interrelacionen per desxifrar el sistema alimentari actual, tant a escala microscòpica com global, i per dissenyar nous models més sostenibles, que millorin les nostres condicions i les de l’entorn que ens envolta.

Qui controla a qui?

El comportament i les percepcions també es dissenyen. Aquest és un gran poder del disseny però també una gran responsabilitat.

No interactuarem de la mateixa manera amb una porta si té una placa metàl·lica que si té un pom. Un pom pot dir-nos “estira” o “empeny”. La placa metàl·lica només ens permet empènyer. El disseny crea, modifica i determina comportaments, fent que algunes accions siguin possibles o impossibles. A Facebook, per exemple, podem clicar “m’agrada” però no tenim l’opció del “no m’agrada”. Aquesta és una decisió concebuda per provocar uns comportaments en lloc d’altres i que està present, d’una manera cada vegada més conscient, en tot tipus d’entorns.

El disseny de l’experiència, precisament, és la disciplina que busca comprendre, conduir i modular la sensació i les accions que duran a terme els usuaris o clients d’un producte o servei. Aquí, el disseny fa gala d’un gran poder, la qual cosa comporta, com deia Roosevelt al poble americà, una gran responsabilitat.

Com pot un material canviar les nostres vides?

La constant revolució dels materials que l’ésser humà utilitza com a eina té una no repte en la seva història: el grafè.

La nostra civilització no es pot entendre sense conèixer la forma en què les persones hem utilitzat els materials que ens envolten. El silici, per exemple, ha acompanyat la humanitat des dels orígens. Fa mil cinc-cents anys els nostres ancestres utilitzaven la lava seca per fer-ne eines esmolades. En les primeres civilitzacions mesopotàmiques, es va aprendre a tractar el silici per fer vidre i, per tant, finestres o ampolles. D’altra banda, l’anomenada revolució digital tampoc no hagués estat possible sense la condició de semiconductor del silici, imprescindible per a que tots els dispositius electrònics funcionin correctament.

Com el silici, el grafè està cridat a ser un material revolucionari. La diferència és que es va obtenir el 2010. Les seves possibilitats, igual que les del silici fa tan sols quaranta anys, avui són inimaginables.

Hem d’automatitzar-ho tot?

En sistemes autònoms capaços de prendre decisions importants, el disseny no només s’ocupa de formes i processos, sinó també de qüestions ètiques.

La idea de la màquina autònoma (robots, drons, cotxes automàtics) està alimentant el progrés tecnològic des de fa segles. Avui en dia, aquest somni s’està tornant realitat, i amb la promesa de comoditat i eficiència, també arriben perills que han de ser abordats des del disseny. Quan les persones deleguem en una màquina, aquesta prendrà certes decisions per nosaltres. Però, qui defineix els criteris amb què es prendran aquestes decisions? Per exemple, els cotxes autoconduïts, què hauran de fer? Atropellar uns vianants o matar el conductor en cas de col·lisió? Han d’ estavellar-se, causant danys econòmics notables, o bé atropellar un gos?

Aquestes preguntes ens porten a una altra de més general i potser més urgent: Pot dissenyar-se l’ètica? I si és així, qui i com ho ha de fer? And if so, who should do it and how?

Quin és el límit entre artifici i natura?

L’enginyeria de la natura aprofita propietats d’elements naturals per explorar nous materials i aplicacions.

Els éssers humans no som els únics que construïm els espais en què habitem, treballem, ens protegim i ens relacionem. Formigues, abelles, cucs de seda i ocells desenvolupen materials i formes de construir que s’assemblen a les de les persones.

De fet, alguns dels seus materials -com la cera d’abella o la seda dels cucs- ens han servit per crear nous objectes. Així doncs, s’han produït espais on els humans hem explotat o hem col·laborat amb aquests animals, les intel·ligències i capacitats dels quals, pel que fa a enginyeria i disseny, són una referència.

En un context de col·lapse mediambiental el disseny pot obrir un espai de diàleg entre éssers humans i altres éssers vius, en què poder desdibuixar les idees de “salvatge” i “domèstic” per construir formes de relació i convivència més enriquidores i respectuoses entre espècies.

D’on vénen les dades?

El disseny obert és una filosofia que permet a la ciutadania generar les seves pròpies eines partint de les seves pròpies necessitats.

Molts dels artefactes amb els quals interactuem diàriament funcionen com una caixa negra. Una tablet, per exemple, reacciona al nostre tacte, però per a la majoria el procés que fa que això sigui possible és un misteri. Hi ha d’altres sistemes, com ara Arduino, que estan dissenyats per ser intervinguts, ampliats i utilitzats creativament per part de qui ho desitgi. Aquest tipus de tecnologies es van dissenyar per ser altament flexibles, de manera que poden donar solució a un gran nombre de problemes.

Partint de la idea de codi obert, dissenyadors, enginyers, urbanistes o ciutadans utilitzen eines ja creades per conèixer i transformar el seu entorn. Aquí, el disseny es posa al servei de necessitats socials per crear alternatives per i amb les persones afectades, partint de les seves pròpies necessitats i generant espais d’aprenentatge i creativitat integradora. Així, s’obren nous espais per a la participació política de la ciutadania, i la seva incidència en les ciutats en què viuen.

Els nous reptes necessiten de noves solucions. En un context on la creativitat és una clau de futur, poder mesurar-la i aplicar-la es converteix en una eina.

Vivim en un context de canvis vertiginosos i en aquest context es fa necessària una gran capacitat d’adaptació. La creativitat és una eina molt útil a l’hora de generar noves mirades i formes de treballar, i no només en el sector del disseny, sinó també en negocis, gestió, logística, mobilitat o política.

De la mateixa manera que existeixen mètodes per identificar les capacitats de lideratge o organització, també són necessaris sistemes per mapejar i mesurar les competències creatives. D’aquesta manera, les organitzacions han de ser capaços de conèixer millor la seva forma d’integrar i treballar la creativitat, analitzar les seves pròpies fortaleses i debilitats creatives, i incorporar perfils capaços d’aportar allà on sigui necessari en el procés de disseny.

Aquí, la recerca en disseny pot ajudar a fer visible allò que es considerava imperceptible, per tal d’utilitzar-lo com a eina de millora dels processos i resultats de treball.